Primer de tot us he de presentar a la Maria, la meva companya de viatge a Tasmània.
La Maria, és una noia la cual la Irene li va passar el meu contacte quan va venir a Brisbane ara farà dos mesos. És de Madrid i ha vingut a Brisbane a fer una passantia de Cardiologia. És super divertida, intel·ligent, bona persona i molt xerrapeta! Tots els al·licients per una companya de viatge!
Doncs el dia 13/9 ens vam trobar a l’aeroport de Hobart de bon matí. Només arribar vam llogar un cotxe i vam posar rumb cap a Brunny Island, que es troba a 1’5 hores al sud de Hobart.
Tasmània, com tot Austràlia, a l’arribada dels europeus, estava poblada per aborígens, bàsicament a la zona sud, sense contacte amb altres cultures fins a l’arribada dels anglesos.
El primer dia, doncs, vam visitar Brunny Island, és una part de les terres que el govern va cedir als aborígens.
Vam agafar el ferri des de Kettering per poder-hi creuar i vam fer una caminada de 1’5 hores aprox per un tros de costa. L’illa es divideix en dos per un pas molt estret d’illa anomenat «the neck» (el coll). En aquest tros suposadament es veuen pingüins però ni rastre… A més en principi hi ha un mirador però estava tancat per obres… Després de veure la posta de sol des del neck vam tornar cap a Hobart on hi faríem nit.
El temps va ser espectacular! Vam anar tot el dia en màniga curta.
Brunny Island
Seria la segona vegada que conduiria pel costat contrari de la carretera i em tocaria conduir tot el viatge, ja que la Maria no sabia que amb el carnet internacional s’ha de presentar també l’espanyol i no el portava… Contant que vaig arribar exhausta de Melbourne amb unes contractures bestials a l’esquena vaig témer el pitjor… Però la veritat és que no se’m ha fet tan pesat com em pensava…
De tornada vam vam anar fins al sud de la illa a veure el far més al sud d’Austràlia, una vegada més! Les vistes espectaculars!
Brunny Island Lighthouse.
El següent dia estava al nostre planning anar a Maria Island. És una illa en la qual no és permès passar-hi amb el cotxe. Allà es pot llogar una bici o bé caminant.
Per recomanació de la noia del punt d’informació vam fer primer una excursió de 2 hores caminant on es podien veure fòssils i vam guardar per més tard la dels penya-segats pintats perquè la marea baixava a les 3 pm.
Només baixar del ferri ens vam trobar amb un animaló molt simpàtic d’aparença, el Wombat. No sé molt bé com descriure’l… Entre os, porquet, nútria…. Ens vam poder inclús fer selfies! Fins que un senyor ens va dir que anéssim en compte perquè si s’enfaden, esgarrapen… I si… Tenia unes bones ungles… Així que vam dinar per acabada la sessió de fotos…
Us deixo una foto perquè ho jutgeu vosaltres mateixos…
Wombat selfie!
La primera excursió començava per la zona interior entre eucaliptus. Allà vam veure el primer wallabie a la vora del camí. Anàvem molt atentes perquè el dia anterior no vam veure cap animaló. A més a més en aquesta illa es veu que hi habiten wallabies albins!! Vam deixar els boscos enrere per entrar en una esplanada muntanyosa de gespa. Allà s’hi trobava tot espatxurrat un cangur, ens vam acostar bastant i no es va immutar…
Els wallabies i els cangurs es diferències bàsicament per la mida (el wallabie és més petit) i la forma del morro (el cangur té més marcades les faccions). El pelatge també és una distinció, essent el wallabies més foscos que els cangurs.
Ara el camí començava a seguir la costa, fins al punt d’arribar a la zona on hi havia els fòssils. Tot eren fòssils de diferent tipus de petxines.
A la que vàrem avançar una mica ens vam trobar altre cop un gran descampat de gespa on ens hi esperaven almenys una trentena de wallabies prenent el sol. Vam intentar acostarnos-hi però aquests sí que s’aixecaven i fugien, així que vam decidir seure a la vora i fer el break per dinar amb els wallabies de companyia.
Companys del dinar
Encara no eren les 3 però vam decidir anar cap als penya-segats per si alguna casualitat es decidia a baixar abans la marea i temptejar el terreny. Vam localitzar el lloc pel color de les roques però impossible passar-hi… Vam seguir caminant més endavant per fer temps. Amb l’ansietat a les 2:45 tornàvem a ser allà. La qüestió és que a les 3:30 sortia un ferri de tornada, el següent era a les 5:30. En veure que el poc tros que havia baixat relliscava una barbaritat, vam deduir que no podríem passar sense jugarnos-la… El màxim que vam poder fer és treure el cap per veure-ho en perspectiva. Els colors i les formes eren espectaculars! Una llàstima no poder-hi accedir…
Painted Cliff
Vam fer el camí de tornada quasi corrent… L’últim tram, un del guàrdies forestals que anava amb ub 4×4 ens va veure les intencions i ens va proposar portar-nos en cotxe. Si no no sé si hi hauríem arribat…
Avui la nit la passaríem a mig camí cap a la península de Freycinet que era la pròxima parada. La nit era clara i vam poder veure un cel ben estrellat! A més a més tinc una app on et situa els planetes i les constel·lacions. Ben abrigades ens vam veure una cerveseta amb els estels de sostre. Però ni rastre d’aurores australs… A veure si a Nova Zelanda hi ha més sort… En principi la millor època és a l’hivern… Tot i que ja és primavera, l’esperança no l’he perdut!
Al següent dia el pronòstic del temps no era gaire encoratjador… Tot i que va ser millor del que esperàvem. Ens va anar plovisquejant de tant en tant però sense privar-nos de fer res…
Aniríem a la península de Freixenet, així la vam batejar, el nom verdader és Freycinet. És més al nord de Maria Island des d’on es podia veure. En aquest cas a tot arreu s’hi podia accedir amb cotxe. Vam visitar un far, on vam estar una estona esperant a veure balenes, però res… Molt fred i cap balena. Després ens vam acostar a una platja on hi havia unes roques curioses amb uns forats. Però el més curiós va ser els colors de les roques i la sorra, d’un color rogenc i rosa en contrast amb el blau del mar i el verd dels arbres, preciós!
Natural Park Freycinet.
De seguit vam fer una caminada d’hora i mitja que ens portaria en un mirador per admirar la bellesa del paisatge que ens esperava… La «Wineglass Bay».
Wineglass Bay.
Després de quedar maravellades per les vistes vam tornar cap a Hobart, aquest cop faríem el camí una mica més llarg per tal de veure una mica de paisatge de l’interior. Realment va valdre la pena, els paisatges són espectaculars! Muntanya coberta d’eucaliptus amb clarianes de prats verds i alguna que altra vaca i ovella.
Com «anècdota…» A l’hora de fer el check in per l’endemà me’n vaig donar conte que el meu vol no era pel dia 16… Era pel 18!! Així que passaria un parell més de dies a Hobart de lo esperat.
Doncs el següent i últim dia, l’havíem guardat per visitar Hobart. Al matí vam començar per el museu més conegut de Tasmània, el MONA. No tinc paraules per descriure’l, però s’ha col·locat al podi dels meus museus preferits! Una passada! A cada cantonada hi havia alguna sorpresa.
MONA museum.
Després de 4 hores al museu vam anar corrent al Mount Wellington on hi ha un mirador a la ciutat de Hobart. Hi vam intentar anar la primera nit que vam passar a Hobart però a la tarda es va girar mal temps i ens vam trobar la carretera tallada. Un cop a dalt vam entendre el perquè! Estava bastant nevat, ja que es troba a 1200 metres. Però per sort aquesta vegada tot i estar nevat i per molt vent que feia, ens el vam trobar obert. La visita va ser ràpida, no només perquè havia de portar la María a l’aeroport, també perquè feia un fred polar!
Mount Wellington lookout.
Vam anar a l’aeroport i jo me’n vaig tornar cap a Hobart per planejar els següents dies inesperats.
Així doncs, al matí següent me’n vaig anar xino xano als jardins botànics! M’encanten! Són lloc que et conviden a donar un passeig, contemplar gran varietat d’arbres, flors i plantes i en aquest cas, feia un bon dia i em vaig estirar una estona al parc. Low live.
Royal Botanic garden, Hobart.
A la tarda vaig anar a donar una volta pel centre per quatre carrers que encara no havia trepitjat. El backpakers (Montacute Boutique Bunkhouse) per sort estava molt bé! Així que vaig estar llegint una estona esperant a la rentadora i secadora.
L’últim dia a Hobart el vaig dedicar al museu de Tasmània i una galeria d’art aborigen. El museu em va agradar molt! No crec recordar que hi hagi un museu a Brisbane que expliqui la història de la ciutat. Doncs bé! Al de Tasmània hi podem trobar molta història enfocada als aborígens i la seva història.
A la tarda va estar plovisquejant i es va ajuntar que no em trobava gaire bé… Així que em vaig refugiar en una cafeteria fent temps per anar cap a l’aeroport.
Diuen que Tasmània és la petita Nova Zelanda. Així que si Tasmània m’ha enamorat… No em vull imaginar el que gaudirem a Nova Zelanda.
NinAdrenalina 