Melbourne (segona part).

De tornada a Melbourne vaig decidir canviar de backpakers… Vaig descobrir que per no gaire més diners les condicions canviaven molt… I per passar-hi 4 nits crec que valia la pena (Space Hotel). L’habitació tenia un armari per cada persona, amb lo quan l’habitació estava molt més ordenada i neta. Els lavabos els netejaven 6 vegades al dia, la cuina enorme i neta, una terrassa amb molt bones vistes! Un luxe vamos! I tan sols per 30 $ (uns 18 €) la nit.

M’havia deixat coses pendents per veure pensant que tenia 6 dies que al final es van reduir a 4, però no patia per temps… Perquè la veritat és que tot està a prop.

El primer doncs, vaig anar a veure l’exposició a la NGV (National Gallery of Victoria) una exposició portada del MOMA de Nova York. Vaig gaudir molt! Hi havia obres de pintors coneguts com vaig comentar, però a part vaig veure molts quadres que em van agradar d’autors per a mi desconeguts, així que me’ls vaig anotar per fer recerca. De les primeres obres conegudes hi havia l’inconfusible Picasso, més endavant un quadre de la Frida Kahlo, una icona del feminisme on no podia faltar la representació al quadre. Després va venir l’admirat Dalí amb l’obra més coneguda «La persistència de la memòria» Em va sobtar el mida de quadre! És molt petit!!! Em va fer especial il·lusió veure’l! Nostàlgia podrem dir. D’aquesta època va fer un salt al pop art amb les conegudes obres de Andy Warhol o de Roy Lichtenstein amb la obra «Drowning girl» entre d’altres. La segona part de l’exhibició va ser més fluixa però escalar… era difícil de superar els anteriors esmentats…

La persistència de la memòria.

Sortint de la galeria vaig anar per proximitat al «The Shrine of Remembrance». És un memorial als soldats que van servir a Austràlia durant la I guerra mundial.

Les vistes des del seu balcó són molt boniques, es pot veure l’skyline des d’un altre perspectiva.

Vistes des del balcó de The Shrine of Remembrance.

Al sòtan hi ha un museu enorme dedicat a les guerres i als soldats. No m’hi vaig entretenir gaire… Molt patriòtic em va fer l’efecte.

De seguit vaig caminar pel parc que acull el memorial i connecta amb el Royal Botanical Garden. En sòc fan! I és que no és per menys! Aquest és de lluny el més bonic dels que he vist fins ara. Ple de raconets encantadors en contrast amb esplanades amb arbres majestuosos. Pel camí també pots trobar un parell de llacs amb la fauna que pertoca. Dóna tanta vida un parc així en una ciutat! Molta gent hi fa esport, piknics o simplement gaudir de l’entorn, petits i grans!

Royal Botanical Garden.

De tornada cap al centre vaig passar pels carrers coneguts pels graffitis, ja que es feia fosc i volia veure el canvi de dia i de nit. La veritat és que la percepció canvia… Feia inclús una mica de por endinsar-te per aquests carrerons… Si no fos perquè sé que Austràlia és molt més segura que Barcelona, potser no m’hi hagués envalentit, peró la veritat és que la foscor i l’enllumenat li donava un encant especial.

Rutledge Lane.

El Dimecres al mercat Victòria fan un mercat de menjar, tipus Eat street a Brisbane però no tant «cool», més aviat quasi un mercat de menjar asiàtic… Perquè quasi totes les parades eren d per degustar plats de xina, japó, alàisia, índia… Allà m’hi vaig trobar inesperadament amb en Sonny, un noi de Nova Zelanda que vaig conèixer a Brisbane. Ja diuen que el món és molt petit… Però pensant en Austràlia… Que passin aquestes coincidències impacta més. Vam quedar pe l’endemà al vespre anar a prendre alguna cosa.

Doncs ja em quedaven menys coses per veure a Melbourne! Però el dijous va ser bastant desastrós perquè a dos dels llocs que volia anar, just aquell dia estava tancat…no pel dia de festa sinó per circumstàncies vàries… Durant el matí vaig caminar molt i vaig veure poc… Així que vaig anar camí a un altre parc on també m’hi vaig estirar una estona.

Camí al backpakers vaig passar per l’oficina d’informació turística per preguntar per la Great Ocean Road, les agències que havia vist per internet no baixaven dels 135 $ per un tour d’un dia. Allà un noi molt amable em va recomanar una agència vora l’oficina on tenien bons preus. Doncs equiliqua! 61 $! Ho vaig pagar amb una mica de recel…perquè aquestes coses ja se saben… El que és barat a vegades surt car…

Doncs he de dir que per una vegada no és així! Va estar molt i molt bé! Per començar que em van recollir ben a la vora d’on m’allotjava i per la meva sorpresa l’autobús anava pràcticament buit. Un autobús de dos pisos que donava una gran perspectiva durant camí.

El conductor era un home d’uns 60 anys que em va enamorar! Súper simpàtic, atent i molt graciós! Ens va explicar infinites coses durant el trajecte, història, curiositats, llegendes, monuments, cultura… sempre amb toc d’humor.

El tour seria des de les 8 del matí fins a les 9 del vespre que arribàrem a Melbourne.

La Great Ocean Road és una carretera costanera al sud est d’Austràlia, a unes dues hores de Melbourne d’uns 200 km que va ser construïda dedicada als soldats morts durant la 1a guerra mundial.

El punt culminant són els anomenats 12 Apòstols. Són unes majestuoses roques formades per l’erosió dins del parc nacional de port Campbell. Tot i anomenar-se 12 Apòstols, la veritat és que només hi han 8 roques, després que l’any 2015 una d’elles caies.

12 Apòstols.

Uns 5 minuts després vam arribar a un altre punt molt conegut el Loch Ard Gorge. És una platja, la qual està com fortificada per uns penya-segats i només té una estreta sortida al mar.

Loch Ard Gorge.

Tots els penya-segats tenien uns colors particulars, groguencs, taronjosos, blancs. Donant-li un encant especial al paisatge

La tornada van ser 3 hores sense parada fins a arribar a Melbourne.

La veritat és que poso un 10 al tour.
Ha estat una gran traca final per acabar la setmana.

Ja només em quedava dissabte al matí. A primera hora vaug anar al mercat Victoria, on m’havien dit que hi han els souvenirs més barats per fer fer quatre compres.

Després vaig decidir agafar el tramvia i donarm-hi una volta. Hi ha un tramvia circular que és gratuït i encara no havia trobat cap excusa per pujar-hi, però no podia marxar sense donar-hi una volta. Després vaig anar a un altre dels carrers de grafitis que només havia vist de nit per veure’l de dia. De camí vaig veure que hi havia paradetes a la zona de South Bank, que per les fotos que havia vist no tenia res a veure amb el South Bank de Brisbane… Aquest era un carrer ple de bars i restaurants al costat del riu. Ja cansada de carretejar amb la motxilla amunt i avall vaig decidir anar a un parc a prop de l’estació on havia d’agafar l’autobús direcció a l’aeroport.

I fins aquí la meva aventura per la zona sud del continent. Me’n vaig enamorada d’aquesta ciutat. Multicultural, plena de parcs i jardins, molta vida cultural, vida als carrers, gran però a la vegada assequible, no del tot cara i molt acollidora.

*He de dir que crec que he tingut moooolta sort amb el clima, ja que diuen que en un mateix dia pot haver-hi les quatre estacions… Però per sort el fred i la pluja no les he trobat i això influeix molt quan un viatja.